El cognom o llinatge és el nom oficial que acompanya el nom de pila. També se'l coneix com a nom de família, ja que no és una elecció personal, sinó que a la majoria dels països que l'utilitzen, s'hereta del cognom del pare. La col·locació del cognom pot variar segons la cultura, podent aparèixer abans o després del nom. Generalment, una persona té un només cognom, encara que en alguns països se n'utilitzen dos, seguint un ordre tradicional.
A les cultures catalanoparlants i hispanoparlants, el primer cognom correspon al de la família del pare, mentre que a les cultures lusòfones, el primer cognom és el de la mare. Tot i això, en tots aquests casos, el cognom que s'hereta és el del pare, encara que això pot variar segons la legislació de cada país. A més, no tots els membres d'una mateixa família estan obligats a compartir el mateix cognom, i en algunes cultures, els cognoms poden canviar segons el gènere i l'estatus familiar.
Històricament, hi havia una diferenciació de cognoms entre homes i dones, que solien ser masculinitzats o feminitzats. Per exemple, la filla d'un ferrer podia ser anomenada Ferrera, mentre que els cognoms de ciutats com Barcelona o Girona es transformaven a Barceló o Giró en referir-se a un home. Tot i que aquesta pràctica ha disminuït, encara s'observa en algunes ocasions actualment.
(Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)Un àlies, derivat del llatí "àlies" que significa d'una altra manera, és un nom alternatiu que s'utilitza en lloc del nom real duna persona. Aquest terme també es coneix com a sobrenom, pseudònim o sobrenom, i pot complementar o substituir el nom de pila. Els àlies es fan servir per diverses raons, com el desig d'ocultar la identitat, la identificació personal, motius estètics, afectius, humorístics o fins i tot polítics. Sovint, un àlies reflecteix alguna característica física o de personalitat de lindividu, com un hobby o una particularitat.
L'origen d'un àlies pot ser incert i no sempre està relacionat amb el nom de pila. Per exemple, una persona anomenada Joan podria ser coneguda com a Fred sense una raó clara. Així mateix, algú que comparteix el nom amb familiars pot optar per un sobrenom com Xip per evitar confusions. En alguns casos, els àlies es fan servir en grups familiars, on germans poden compartir un sobrenom i tenir un segon àlies distintiu, com Tuto Gran i Tuto Chico, formant així un conjunt conegut com els Tutos.
Els àlies també poden tenir connotacions relacionades amb la nacionalitat o el lloc dorigen duna persona, ja sigui de manera despectiva o no. Termes com americà, nord-americà o gringo són exemples de com un àlies pot reflectir la identitat cultural dun individu. En aquest sentit, l‟ús d‟un àlies pot ser una forma d‟expressar pertinença o distinció dins un context social específic.
(Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar) Història de la toponímiaTot i que la toponímia com a disciplina científica és relativament recent, des de l'antiguitat molts autors van mostrar interès per investigar l'origen de certs topònims significatius, recopilant sovint les explicacions que oferia la tradició oral. En èpoques passades, era habitual atribuir el nom d'una ciutat o fins i tot d'un país a figures llegendàries, com ara Roma a Ròmul o Atenes a Atenea. A la mitologia grega, es troben nombrosos personatges que suposadament van donar nom a regions senceres, com Àsia, Europa o Egipte, encara que en realitat el procés va ser invers.
De vegades, els topònims no derivaven de personatges sinó d'episodis relacionats amb la seva història. Un exemple d'això és la fundació mítica de Barcelona per Hèrcules. Segons una tradició tardana, no documentada en textos antics, durant un els seus dotze treballs, la flota de l'heroi va ser sorpresa per una tempesta que va destruir la major part de les embarcacions; només es va salvar la novena nau (barca nona), i per commemorar aquest succés, Hèrcules va fundar la ciutat de Barcelona al lloc on va desembarcar.
Aquesta tradició va perdurar al llarg de l'Edat Mitjana i va arribar fins al Renaixement, quan molts erudits van continuar fent servir jocs de paraules per explicar lorigen de diversos topònims. No obstant això, els seus principals errors van donar suport a relats de origen popular sense una base lògica, ignorant aspectes importants com les formes antigues dels noms de lloc, la seva llengua dorigen i levolució fonètica i morfològica posterior. Lestudi científic dels topònims, amb criteris filològics autèntics, no va començar a Europa, a països com França i Alemanya, fins a finals del segle XIX.
A Catalunya, van ser decisius els estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, sota la tutela de l'Institut d'Estudis Catalans. Posteriorment, cal destacar la fundació, l'any 1980, de la Societat d'Onomàstica, i la publicació de l'Onomasticon Cataloniae a cura de l'insigne Joan Coromines. Fora de Catalunya, s'ha de destacar la feina d'autors com Ramón Menéndez Pidal a Espanya i Albert Dauzat a França.
En canvi, fora d'Europa, a Amèrica, Àsia i Àfrica, no hi ha hagut un gran desenvolupament dels estudis de toponímia, de manera que hi ha un gran desconeixement sobre els orígens de molts topònims.
(Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)