El cognom o llinatge és el nom oficial que segueix el prenom. També s'anomena nom de família, perquè no es tria,
inó que en els països en els quals se'n fa servir un, que són la major part, el dona aquell que la família del
pare porta.
Segons la cultura, el cognom es pot col·locar abans del nom de la persona o després. El nombre de cognoms donats a
una persona també varia: en la majoria dels casos és només un, però hi ha països en què se'n fan servir dos i
l'ordre és marcat per la tradició. Per exemple, en els catalanòfons (Catalunya, Andorra, País Valencià, Illes Balears)
i els hispanòfons (Castella, diversos estats d'Hispanoamèrica), el primer és el de la família del pare, mentre que
en els lusòfons (Portugal, Brasil, etc.) el primer és el de la família de la mare. Tanmateix, en tots tres casos,
el cognom que s'heretava és el del pare (actualment varia segons la legislació del país). Depenent de la cultura,
no tots els membres d'una unitat familiar han de tenir cognoms idèntics. En alguns països, els cognoms es modifiquen
segons el gènere i l'estatus de pertinença familiar d'una persona. Els cognoms compostos poden estar compostos per
noms separats.
Avui dia, no hi ha cognoms d'home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar:
per exemple, la dona o la filla d'un ferrer era anomenada Ferrera o la d'un mir, Mira; de la mateixa manera,
els cognoms Barcelona, Girona, Tarragona o Tàrrega (originats a partir del nom d'aquestes ciutats) tendien a
masculinitzar-se en Barceló, Giró, Tarragó i Tàrrec, quan s'aplicaven a un home. Això encara es fa avui dia,
algunes vegades, de forma (Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)
Un alias (del latín alias, ‘de otro modo’, también llamado apodo, seudónimo, pseudónimo o sobrenombre) es una
denominación de persona usada como alternativa a su nombre, al que puede acompañar o reemplazar, pudiendo aplicarse
genéricamente a un nombre de pila propio. Suele emplearse con fines de encubrimiento, identificativos, estéticos,
afectivos, despectivos, políticos, de humor o de otro tipo, y muchas veces alude a una característica de su físico o
de su personalidad, como una afición .
Un alias puede relacionarse directamente con el nombre de pila de una persona
El alias de una persona puede tener un origen no trazable. Por ejemplo, una persona llamada Juan puede tener el alias
de Fred sin razón aparente, o una persona que se llame igual que sus parientes puede solicitar a sus conocidos que le
llamen Chip para evitar confusiones o también por su apellido.
Existen alias compartidos, como el caso de hermanos, que comparten un sobrenombre y se le agrega un segundo alias
distintivo, como Tuto Grande para el hermano mayor y Tuto Chico para el hermano menor, y en conjunto son los Tutos.
Puede relacionarse, despectivamente o no, con la nacionalidad de una persona o lugar de origen; por ejemplo:
americano, norteamericano, gringo: estadounidense (en Estados Unidos; es decir, ellos mismos).
(Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)
Història de la toponímia
Encara que l'aparició de la toponímia com a ciència és molt recent, ja des de l'antiguitat molts autors van sentir
curiositat d'esbrinar l'origen d'alguns topònims importants, i van recollir les explicacions que molt sovint la
tradició oral els donava. Així, era molt comú en temps antics atribuir el nom d'una ciutat, o fins i tot d'un país,
a un personatge llegendari, com ara Roma de Ròmul i Atenes d'Atena, etc. En la mitologia grega, és molt habitual
trobar personatges que suposadament van donar nom a tot un territori (Àsia, Europa, Egipte…), tot i que en realitat
va ser al revés.
A vegades, el topònim no es feia derivar del nom de personatges sinó d'un episodi relacionat. Com a exemple, el cas
de la fundació llegendària de Barcelona per Hèrcules. Segons una tradició tardana (no documentada en textos antics),
durant la realització d'un dels seus dotze treballs, la flota de l'heroi va ser sorpresa per una tempesta que en va
destruir la major part; només se’n va salvar la novena nau (barca nona), i per commemorar aquest fet Hèrcules va
fundar la ciutat de Barcelona allà on va desembarcar.
Aquesta tradició va continuar al llarg de l'edat mitjana fins a arribar al Renaixement, en què encara molts erudits
utilitzaven jocs de paraules per a explicar l'origen d'uns i altres topònims. Els seus principals errors van avalar
relats d'origen popular, sense cap base lògica, sense tenir en compte detalls importants com les formes antigues dels
noms de lloc, la llengua d'on venien i l'evolució fonètica i morfològica posterior.
L'estudi científic dels topònims, amb autèntics criteris filològics, no es va iniciar a Europa, en països com França
i Alemanya, fins a la fi del segle xix. A Catalunya, van ser decisius els estudis publicats al Butlletí de
Dialectologia Catalana, sota la tutela de l'Institut d'Estudis Catalans. Posteriorment, cal destacar la fundació,
l'any 1980, de la Societat d'Onomàstica, i la publicació de l'Onomasticon Cataloniae a cura de l'insigne Joan
Coromines. Fora de Catalunya, s'ha de destacar la feina d'autors com Ramón Menéndez Pidal a Espanya i Albert Dauzat
a França. En canvi, fora d'Europa, a Amèrica, Àsia i Àfrica, no hi ha hagut un gran desenvolupament dels estudis
de toponímia, de manera que hi ha un gran desconeixement sobre els orígens de molts topònims.(Viquipèdia
L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)
(Viquipèdia L'enciclopèdia lliure que tothom pot editar)