Alqueria de Mancor

Segle XIII

En el document de 1230 ja apareix escrit Manchor i en un altre de 1249 Mancor; això indica que la fonètica del topònim era equivalent a l’actual, almenys des del moment de la conquesta. Rosselló Bordoy considera que seria oportú incloure aquest topònim entre els d’origen tribal o clànic. Coromines, després d’estudiar el topònim Manacor, afirma que Mancor té l’aire d’un participi passiu àrab, cosa que obre múltiples possibilitats etimològiques. La més evident seria la rel nqr, per exemple manqür, “lloc enfondit, excavat”. El fet que Mancor es trobi enfonsat respecte de les muntanyes que l’envolten, sobretot per la banda de Tramuntana, dona certa versemblança, des del punt de vista orogràfic, a aquesta interpretació.

Miquel Barceló relaciona el topònim amb un grup berber de la zona del Todga format pels Ait 'Ali u Sukkur u Mankur, sotmesos als almohades. Segons ell, aquests Ait 'Ali derivarien d’un ancestre Mankur, i seria, per tant, un col·lectiu el que prové d’aquest nom i no un personatge anomenat ‘Ali. Cal recordar, però, que l’eminent arabista basc Mikel de Epalza desqualifica durament els treballs de Barceló, posant en dubte aquesta teoria.

Al “Còdex Català” del repartiment, Biniarroi, Massanella i Biniatzent apareixen precedits del mot alqueria. En canvi, en el cas de Mancor, els escrivans no en definiren la categoria, i, tot i que només tenia deu jovades d’extensió, sembla que la seva importància era superior a la d’una simple alqueria.

Si més amunt he qualificat Mancor de poblet, ha estat a partir del document d’establiment del primer procentradotari, Rotlà Lai, que concedí terres a dotze repobladors, els quals, és de suposar, hi haurien de tenir aixopluc. A més, Rotlà Lai es reservà la millor casa i també un molí, sense especificar si era de blat o d’oli.

Segons un document de 1270, és a dir, quaranta anys després de la conquesta cristiana, entre els béns immobles que Rotlà Lai havia retingut hi constaven un molí i unes cases que, en temps dels sarraïns, havien estat una mesquita, situats a la plaça. És probable que aquesta plaça faci referència a la plaça de Baix, ja que el 1493 s’esmentava simplement com a “plassa de Mancor” i el 1563 com a “platea règia de Mancor”. En canvi, la plaça de Dalt o d’Amunt sempre ha estat documentada amb algun d’aquests dos adjectius, i el document més antic que la cita és de l’any 1539.

Cal destacar que la plaça de Baix era un important encreuament de camins que connectaven Inca amb Aumallutx, Massanella, Biniarroi i, mitjançant el camí de la Font, amb Biniamar i Biniatzent. Aquesta ubicació coincideix amb la interpretació de Ricardo Soto, qui sosté que algunes mesquites rurals de Mallorca es trobaven en llocs poc poblats però estratègics, dins àrees de població dispersa. De fet, s’han documentat mesquites en indrets de poca població com Biniforani, la Galera de Felanitx o Calamurada.

Soto també argumenta que les mesquites rurals no haurien estat edificacions riques, sinó construccions de caràcter funcional, fetes amb materials de poca qualitat, i que l’ús de pedra hauria estat poc comú. Fins avui, no s’ha trobat cap vestigi arqueològic que confirmi l’existència d’aquestes mesquites.

Finalment, els quatre nuclis de població que ens deixaren els musulmans —Mancor, Massanella, Biniarroi i Biniatzent— i que avui formen el terme municipal de Mancor de la Vall, estaven inclosos dins el juz o districte islàmic d’Inkân. Aquest, amb el temps, es disgregà donant lloc als actuals termes municipals d’Inca, Campanet, Búger, Selva, Mancor i Sa Pobla d’Huialfàs, així com part del de Binissalem.